L’auge de l’extrema dreta és un fenomen que taca el mapa internacional, de Trump fins a Meloni, Milei o Bolsonaro, però també el de casa nostra amb partits com VOX, Reagrupament Nacional o Aliança Catalana, amb herències franquistes encara ben vives com La Falange, o amb sindicats i organitzacions neonazis arreu dels Països Catalans.

Ho hem vist clarament aquest dissabte quan, després de fer-los front ja a Sentmenat al gener, vam aturar a Núcleo Nacional a València amb una manifestació convocada des de diferents organitzacions. Una resposta que es donava alhora que a Barcelona, els carrers s’omplien de càntics antiracistes a la manifestació pel Dia contra el Racisme i la Xenofòbia.

En un moment de crisi política, econòmica i social, on el feixisme augmenta cada cop més la seva presència als carrers i a les institucions amb total impunitat, és indispensable que responguem. No podem normalitzar en cap situació ni la seva presència, ni els seus discursos, ni la seva acceptació.

Aquí unes quantes propostes, eines i recursos comunicatius a disposició de qualsevol antifeixista que vulgui fer front a l’auge de l’extrema dreta.

Aquests últims mesos, veiem com l’organització popular reneix i s’estén amb força arreu dels Països Catalans. Coincidint amb la lectura de les companyes d’Endavant, aquest últim any i mig hem assistit, participat i protagonitzat una època marcada pel repunt mobilitzador, que ens situa a les portes del nou cicle polític que haurem d’enfrontar. En aquest, els moviments populars i l’esquerra anticapitalista hem començat a abandonar la posició resistencialista dels últims anys per reprendre la iniciativa i la combativitat política i, sobretot, per estendre-la arreu del país. Ho hem vist amb les mobilitzacions antisionistes de principi de curs, on vam desbordar places i carrers assenyalant els responsables i els còmplices del genocidi del poble palestí; les concentracions antiimperialistes dels últims dos mesos, on hem clamat per la sobirania i l’autodeterminació dels pobles del món; les manifestacions massives per defensar el nostre territori, combatent la turistificació, l’explotació i l’especulació del nostre sòl; o les dinàmiques per defensar la unitat lingüística del català, promocionant-ne l’ús arreu dels Països Catalans. 

I si tot això ha estat possible ha estat perquè la joventut, colze a colze amb les companyes de l’Esquerra Independentista i del moviment popular, hem reprès la primera línia política. Les brigades juvenils per la Dana, el Correllengua Agermanat, l’organització estudiantil a instituts i universitats o la confrontació directa contra el feixisme de personatges com Vito Quiles, Vox o Núcleo Nacional, formen part d’una llarga llista d’exemples que confronten la narrativa reduccionista d’una joventut despolititzada i desmobilitzada, fins i tot apàtica, davant una conjuntura nacional i internacional cada cop més frenètica i brutal. Així, tot i que és cert que l’onada reaccionària està atraient un sector de la joventut catalana, també hi ha un gruix important d’aquesta que continua situant-se en un espai ideològic diametralment oposat (tesi que es verifica amb el creixement objectiu de l’organització juvenil revolucionària a tot el país). 

Des del nostre àmbit d’actuació, Arran, l’organització juvenil independentista, socialista i feminista dels Països Catalans, xerram no només de la consolidació de projectes i espais històrics del teixit juvenil del país, com és el cas de l’assemblea de Mallorca, sinó la creació de noves iniciatives polítiques en territoris estratègics, com el nucli d’Arran Menorca. I és que, com demostra l’èxit de la prediada juvenil del 31 de desembre d’enguany, l’articulació de la campanya contra el macrodesnonament de l’Antiga presó de Palma, la mobilització massiva per l’habitatge a Maó, o les campanyes i accions de denúncia contra la turistificació i el capital rendista; les nostres illes no són una excepció de la tendència nacional. Per això, enmig d’una ofensiva espanyolista i reaccionària que busca salvaguardar un model socioeconòmic socialment insostenible i ecològicament depredador, les joves mallorquines i menorquines veiem com el moment polític a les dues illes possibilita nous horitzons d’emancipació i possibilitats d’organització i mobilització popular. 

Per tots aquests motius, entomam amb orgull i humilitat el repte de mirar enrere per apuntar al futur, esmolar les eines i sumar-nos al combat per uns Països Catalans independents, socialistes i feministes. Aquesta és la millor contribució que, des del nostre racó de la mediterrània, podem fer a la llibertat de la humanitat i dels pobles del món. 

Mallorca

Mallorca ha estat i és una illa de lluites. Ja al segle XVI trobam l’exemple de Les Germanies del 1521, una revolta social armada de menestrals i pagesos per combatre la corrupció nobiliària i el deute públic que asfixiava les classes populars, que evidencia el llarg fil roig de lluita i resistència del poble treballador mallorquí. 

Si avançam al present, veiem que, d’ençà que l’administració franquista va decidir vendre’ns al capital turístic per blanquejar el règim, la lluita en defensa del territori ha estat l’eix central de mobilització de l’illa. Així, entre els anys 70 i 80 foren moltes les persones que s’organitzaren per intentar salvar molts indrets naturals que començaven a ser devorats per construir l’illa de postal que han anat inventant amb els anys. Salvem el Trenc, Salvem Cala Montdragó, Salvem la Punta de n’Amer, etc. Foren molts els salvem que no es van poder salvar, però aquells anys també vam descobrir que organitzades i desobeint podíem aconseguir victòries col·lectives. La més sonada i la que totes recordam amb orgull és La Dragonera, aquella petita illa que si no hagués estat ocupada per un grup de joves de Terra i Llibertat i Talaiot Corcat ara seria una urbanització per a rics. 

A partir dels anys noranta, però, aquestes dinàmiques de lluita agafaren una perspectiva més global. Ho vàrem veure amb les mobilitzacions Qui estima Mallorca no la destrueix del 2004 i Salvem Mallorca del 2007, on desenes de milers de persones ompliren els carrers per defensar la dignitat de la nostra illa. 

Gràcies a tots aquests col·lectius i mobilitzacions, avui dia, la lluita en defensa del territori, es manté més viva que mai. Aquests darrers estius hem presenciat nombroses manifestacions contra la turistificació, apuntant directament a l’arrel del problema, el capitalisme, per proposar un canvi radical del model socioeconòmic de Mallorca, que, necessàriament, ha de passar per la planificació racional dels recursos humans i naturals de què disposam.

El TIL, la caiguda d’en Bauzá i 8 anys de pacte de progrés (el suposat govern del canvi).

A Mallorca, el català sempre ha estat al centre de la diana dels atacs espanyolistes: ja hi va estar amb els decrets de Nova Planta i hi ha continuat estant als segles contemporanis. Aquestes ofensives, juntament amb els intents (fallits) del secessionisme lingüístic mallorquí per situar-se com una opció política viable, promocionen els processos d’espanyolització i la folklorització de la nostra cultura, amb els objectius de reforçar l’Estat espanyol i de subordinar la classe treballadora mallorquina als interessos del capital del sector turístic.  

Un camp de batalla, malauradament recorrent, a casa nostra, és l’educatiu. Ja fa 13 anys que el govern del PP, amb Bauzá com a president, va aprovar la denominada llei TIL (Tractament Integrat de Llengües), un intent de reformar l’ensenyament de les llengües a l’educació pública de les Illes promovent l’ensenyament de les matèries a les escoles en tres idiomes: català, castellà i anglès. L’entrada de l’anglès com a llengua pròpia dintre de l’educació es materialitzava en una reducció d’hores del català mentre mantenia la mateixa presència de la llengua castellana. Aquesta mesura, que s’aplicava principalment als centres públics, s’emmarcava dins d’un model educatiu que pretenia, segons els seus defensors, millorar la formació dels estudiants (especialment en idiomes), en un context cada vegada més globalitzat. No obstant això, el que es va presentar com una oportunitat de modernització del sistema educatiu es va convertir ràpidament en un punt de fricció.

La reacció  davant aquesta nova llei va ser gairebé immediata. La decisió de l’executiu Bauzá va ser vista per molts sectors com un atac a la llengua i la cultura pròpies de les Illes. Ràpidament, grups com l’assemblea docent, associacions de famílies i diversos col·lectius lingüístics, van començar a mobilitzar-se en contra, demanant-ne la derogació immediata. Els docents, que ja mostraven el seu descontentament amb les nefastes condicions laborals del sistema educatiu insular, van veure en aquest paquet legislatiu una imposició que afectava directament l’ensenyament de la llengua catalana. Amb tot això, es varen convocar manifestacions i concentracions arreu de l’illa i es van començar a estendre les famoses camisetes verdes de “crida per una educació pública de qualitat”. Aquestes manifestacions, sobretot la de Palma, van tenir tal magnitud que van arribar a paralitzar l’inici del curs escolar amb la coneguda vaga indefinida. Aquestes mobilitzacions van intentar ser sufocades amb repressió, amb desenes d’encausades arreu de l’illa. Un clar exemple van ser els encausats de la conselleria, un grup d’estudiants i professors de l’Assemblea UIB (entre els quals s’hi trobaven membres de l’Esquerra Independentista de Mallorca), que van ocupar la Conselleria d’Educació com a protesta per les retallades al sector educatiu, que es traduïen directament en la pujada de preus, la reducció de personal, els límits de places, els atacs contra la llengua, etc. O també, les quatre persones detingudes a Bunyola concentrades a favor de la llengua, contra les retallades socials i contra el tancament de l’Hospital Joan March.

En aquest cicle polític la societat mallorquina va demostrar la seva unitat en la defensa de la llengua catalana al marge de la política institucional i va aconseguir tombar el TIL i el govern del Partit Popular. 

D’aquesta manera, en les eleccions del 2015 el Partit Popular va sofrir una important derrota electoral. Aquest nou escenari va possibilitar que els partits de l’oposició, el PSIB-PSOE, MÉS per Mallorca i Podem, que s’havien oposat al TIL acusant el Govern de Bauzá d’imposar un model autoritari sense el suport de la comunitat educativa ni de la societat en general, formessin una coalició i accedissin al govern. 

Tanmateix, després de dues legislatures al capdavant de l’executiu insular, la realitat és que les grans expectatives de canvi no s’han traduït en un veritable procés de transformació per a la societat mallorquina. Tot i algunes modificacions superficials i canvis normatius, l’executiu va mantenir una línia econòmica estructuralment continuista. De fet, la seva submissió a Madrid i als interessos del lobby hoteler demostren que, tot i les aparents promeses de “turisme sostenible”, van continuar prioritzant els interessos econòmics de les grans empreses i el sector privat (un exemple evident d’aquesta deriva va ser la construcció de l’autopista Llucmajor-Campos, que ha accelerat la destrucció del sòl rústic al Migjorn i el Llevant), desatenent les necessitats reals de la classe treballadora de Mallorca, cada cop més empobrida i precaritzada. 

Aquest enfocamentdel govern del canvi va deixar intactes els grans reptes de les Illes que, deu anys després continuen més presents que mai. En aquest sentit, analitzam que els dos temes principals que han marcat el debat social i polític de Mallorca les dues últimes dècades han estat el creixement turístic desmesurat i l’ús del català. 

Pel que fa al sector turístic, després de la crisi econòmica de 2008, la recuperació econòmica de les Illes va estar estretament lligada a la dependència del turisme. Les expectatives de canvi del nou govern de coalició apuntaven a una major regulació del sector, amb l’objectiu d’evitar l’excés d’oferta, “millorar-ne” la sostenibilitat i evitar la sobrecàrrega dels recursos naturals. Tot i les promeses de regular l’excedent de turistes que arriben anualment a Mallorca, les polítiques ineficients del nou govern no van aconseguir frenar l’expansió desmesurada del sector. L’arribada massiva de visitants ha augmentat any rere any, acompanyada d’un creixement descontrolat d’habitatges turístics i de l’aparició de nous hotels. Com indica el darrer informe de Terraferida, només entre 2015 i 2024 s’han urbanitzat 15 km2 de sòls rurals, la mateixa extensió de Cabrera o sis vegades la superfície de Sa Dragonera.

En aquest sentit, cal assenyalar que, tot i les mentides i el xantatge que esgrima la patronal turística, el sector concentra un dels models ocupacionals amb pitjors condicions salarials i laborals (contractes fraudulents, externalitzacions, flexibilitat extrema, etc.), una realitat que el jovent mallorquí coneixem de primeríssima mà. Però això no acaba aquí. Tal com analitzàvem a la campanya "Amb el turisme sortim perdent", la turistificació augmenta els processos d'especulació turístico-immobiliària, que és tornen cada cop més violents, mentre consoliden les dinàmiques gentrificadores. L’alt cost de la vida ens complica, o directament expulsa, de casa nostra, alimentant la substitució lingüística i l'espanyolització de l'illa. Alhora, degrada i espolia els nostres recursos, alimenta el canvi climàtic i agreuja la crisi ecosocial, destruint zones naturals per donar pas a zones turístiques. Segurament, el cas més paradigmàtic d’aquest espoli és la restricció en l’ús i accés de l’aigua durant l’època estival (que cada cop té més onades de calor extrema). Tot i que aquesta limitació és producte de la sobresaturació turística, esdevé una mesura que castiga les classes populars mallorquines mentre deixa impune la mateixa indústria que la provoca.

L’altre gran tema de preocupació de la societat mallorquina sempre ha estat l’ús del català. Després de la crisi del TIL, la llengua ha continuat sent un àmbit de gran divisió. El govern de coalició va assumir la tasca de derogar la reforma educativa de Bauzá i va restaurar el català com a llengua vehicular en l’ensenyament. Això va ser vist com una victòria per aquells que defensaven la protecció i promoció de la llengua catalana a les Illes. Tot i així, la realitat de la societat mallorquina sempre ha sigut més complexa. La “convivència” del català amb el castellà va seguir, i continua siguent, un punt de conflicte, sobretot, amb els sectors més conservadors, però també entre alguns més progressistes  i espanyolistes. A més, durant el govern del PSIB mai es va arribar a aconseguir el consens social sobre la normalització lingüística a Mallorca, ni a totes les Illes. 

En els aspectes més socials, tot i les promeses de millorar les condicions de vida dels ciutadans, especialment pel que fa a l’habitatge i la igualtat social, els resultats han estat decebedors. La problemàtica de l’accés a l’habitatge a Mallorca continua sent una de les més greus, especialment per als joves i els sectors més precaritzats de les classes populars. Mentre que els turistes continuen comprant i venent l’illa, la classe treballadora mallorquina intenta sobreviure com més bé pot en un context que, dia a dia, es complica més.

Onada de polítiques reaccionàries del govern PP i VOX

L’acord de governabilitat entre el PP de Prohens i VOX ha marcat un canvi de rumb institucional que incideix directament en la gestió de la vulnerabilitat social, els drets de les persones migrants i la pervivència de la llengua pròpia. 

Amb el nou executiu, l’acció i el discurs institucional han virat cap a una agenda reaccionària, espanyolista i xenòfoba, que vincula immigració i inseguretat, utilitzant-la com a eina de desgast polític. Aquest viratge es va fer extremadament evident amb l’aprovació dels Pressupostos del 2025. Allà, a instàncies de VOX, el Govern va incloure partides (amb un cost estimat de 700 euros per prova) per realitzar estudis dentals a les joves migrants que arriben en pasteres per verificar la seva edat. La deshumanització i la criminalització de la pobresa i de les persones migrants, però, no és exclusiva del Consell. A l’Ajuntament de Palma, PP i VOX segueixen aquesta mateixa estela, iniciant un procés per desallotjar i posteriorment esbucar l’antiga presó de la carretera de Sóller, on viuen unes 200 persones en situació d’extrema vulnerabilitat. L’operatiu, que inclou un fort desplegament policial per identificar les residents, ha estat criticat per la manca d’alternatives residencials reals per a les afectades. També el Parlament Balear i el consistori de la capital han aprovat iniciatives per prohibir l’accés amb burca a edificis públics. Tot i que es defensa com una mesura per la igualtat de la dona, els sectors polítics opositors ho han considerat una estigmatització de la comunitat musulmana, especialment quan no hi ha dades que indiquin que l’ús d’aquestes peces sigui un problema real en els serveis municipals. 

Sota el pretext de la “lliure elecció”, s’han iniciat polítiques que busquen desmantellar el consens històric sobre el model lingüístic balear. En aquest marc, s’ha impulsat un “Pla pilot voluntari de lliure elecció de llengua” que permet separar les alumnes per idioma en matèries troncals com Matemàtiques o Medi. No obstant això, el pla ha estat considerat un fracàs social: només l’11% dels centres (majoritàriament concertats) i tan sols un 5% de les alumnes s’hi han adherit. Així mateix, la UIB ha advertit que aquesta proposta no té fonament pedagògic i vulnera la cohesió social. Pel que fa a les accions que impacten directament en la llengua, per primera vegada a la història el Consell de Mallorca ha eliminat les subvencions nominatives a l’Obra Cultural Balear (OCB) i a Joves de Mallorca per la Llengua. Aquesta retallada, que també ha afectat la Setmana del Llibre en Català, s’interpreta com un intent directe de debilitar el teixit associatiu que defensa la llengua catalana a l’illa i, per extensió, a les defensores de la cultura pròpia. 

Aquesta ofensiva contra la identitat cultural es complementa, en l’àmbit de l’ordre públic, amb un seguit de detencions registrades aquest any. La instrumentalització del monopoli de la violència que han obtingut les institucions s’ha convertit en un pilar fonamental de la nova gestió política. De la mà de les forces d’ocupació, l’status quo desenvolupa tot un mecanisme de protecció institucional davant el qüestionament social. D’una banda, l’episodi de la plaça de toros de Palma (agost 2025) demostra el blindatge d’actes vinculats a la tradició espanyolista davant les veus crítiques. La Policia Nacional va detenir-hi a una militant i la va posar a disposició judicial per desobediència. L’afectada va denunciar una “detenció política” per silenciar la dissidència en un acte protegit institucionalment i va iniciar accions legals contra els agents per detenció il·legal. D’altra banda, els arrestos de membres dels col·lectius socials en les protestes per la llibertat de Palestina no són fets aïllats, sinó que reflecteixen una voluntat de monitoratge i desarticulació dels moviments juvenils organitzats. Aquests fets suggereixen una alineació de les polítiques de seguretat amb l’agenda ideològica de la ultradreta. 

Finalment, el canvi de data de la Diada de Mallorca pel govern de Marga Prohens va ser una decisió que va intensificar la divisió política i social de les Illes. Mentre que el PP va justificar la mesura com una manera de modernitzar la celebració i construir una identitat més integradora, aquest canvi sols respon a un intent de dissolució de les arrels pròpies de l’illa i un esborrament de la història mallorquina. El trasllat de la Diada del 31 de Desembre al 12 de setembre, juntament amb la derogació de la Llei de Memòria Històrica el 10 de març de 2026, són una venjança política i de classe, i constitueixen l’enèssim intent d’esborrar Mallorca de la seva identitat i dels Països Catalans. 

El paper de l’Esquerra Independentista a Mallorca

L’Esquerra Independentista a Mallorca (EIM) ha sigut i és un dels eixos principals del moviment popular de tota l’illa. Des de fa més de 20 anys, les diferents organitzacions lluiten diàriament al carrer, als llocs d’estudi i feina dels pobles i barris. Més de 20 anys de lluita on el jovent ha confrontat, confronta i confrontarà el sistema capitalista i totes les seves opressions. Hi hem estat, hi som i hi serem. Hem estat a les vagues del TIL, en les mobilitzacions per la defensa del territori, contra la turistificació, en les mobilitzacions feministes i organitzant el primer orgull LGTBIQ+ de l’illa, en el cas confeti, en les feministes encausades, cada primer de maig i cada 31 de desembre.

Després d’anys de lluita, manifestacions, accions, judicis i repressió contra la joventut treballadora, el jovent independentista continuam organitzant-nos arreu de Mallorca; i ho fem conscients que la unitat popular sempre ha sigut l’eina principal per combatre l’espanyolisme i l’extrema dreta i aconseguir la independència, el socialisme i el feminisme.

Menorca

Menorca en el mercat dels imperis: de la conquesta a l’ocupació permanent

Per entendre la Menorca d’avui dia, cal entendre la seva història i la diferenciació d’aquesta en comparació amb les altres illes dels Països Catalans. L’illa des de l’antiguitat ha funcionat com a un punt clau de les rutes comercials i militars de les diferents dominacions que ha patit. Aquesta realitat va forjar una població oberta al món i amb contacte permanent amb l’exterior, fent del port de Maó el motor econòmic i intel·lectual de l’illa, però també provocant el setge constant dels diferents regnes que buscaven controlar la Mediterrània. Pel tractat d’Utrecht (1713) es va veure subjugada a l’administració britànica, fet que va permetre la modernització i el manteniment de les estructures pròpies, mentre la resta del país es veia esclafat pels decrets de Nova Planta. El període britànic va servir com a germen de la industrialització posterior i de la mateixa consciència política menorquina. Amb el retorn a l’ocupació espanyola, aquesta dignitat va esclatar amb la revolució menorquina de 1810, quan la població es va aixecar en armes contra un Estat que pretenia imposar el retrocés dels seus drets.

L’acumulació de capital per la burgesia menorquina duta a terme a través del comerç britànic va produir una industrialització ràpida i escampada per tota l’illa. Aquest procés va dotar tant a les ciutats com als pobles interiors d’una intensa activitat productiva, majoritàriament de calçat i bijuteria. Aquesta massa social conscient va impulsar una xarxa d’escoles laiques pionera a l’Estat, que seguien les tesis de l’escola moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Aquestes van exercir de contrapoder real davant l’Estat espanyol, que intentava sotmetre la classe treballadora mitjançant el dogma i el control moral de l’Església. Aquesta conscienciació i orgull obrer es va exemplificar en la fidelitat incondicional a la Segona República fins al febrer de 1939. Amb la pèrdua de la democràcia, la dictadura va veure la necessitat de disciplinar i castigar aquesta illa roja i rebel. Menorca va patir un desmantellament sistemàtic de tota memòria industrial i sindical, a través de l’espanyolització de l’illa i amb l’Església com a braç executor. Aquesta repressió no va ser només política, sinó també econòmica: es va deixar morir la Menorca productora per donar-ne pas a una d’oci i submissió.

Amb la Transició va néixer un nou òrgan governamental que prometia sobirania, però que va acabar sent la continuació de la subordinació colonial. Creat el 1978 i constituït oficialment el 1979, el Consell Insular de Menorca, suposa l’estructura fantasma que lluny de ser una eina per les menorquines, s’ha convertit en una gestoria de la precarietat. Aquesta incapacitat institucional es veu accentuada en la doble centralització, respecte a Palma i Madrid, que impedeix a la població poder decidir sobre el seu propi territori. Les decisions vitals, com la gestió dels ports i aeroports, l’habitatge o el transport, es veuen segrestades per poders forans, mentre que el poder a l’ombra de la CAEB (patronal) i de l’Església, heretat del franquisme, colpeja constantment la veu i els drets del poble.

Aquesta submissió no és només administrativa, sinó també física i estratègica. La presència de les forces d’ocupació en parts del territori funciona com el segell colonial definitiu. Aquesta s’ha vist recentment agreujada amb la declaració del port de Maó com a base militar de l’OTAN el 2024. Davant aquesta imposició, la societat menorquina ha estat incapacitada de mostrar una negació a l’estada d’aquesta organització criminal i imperialista. La quasi nul·la resposta és la demostració de la victòria de la domesticació perpetuada per l’Estat espanyol; un procés d’anul·lació política que ens ha convertit en un subjecte passiu, incapaç de concebre un futur que no passi per ser una colònia turística pel capital estranger i el militarisme forà.

El català com a vehicle de cohesió política i social

El català ha estat històricament la llengua de la classe treballadora menorquina, mentre l’administració i la burgesia empraven llengües foranes, al camp i a les fàbriques la parla pròpia resistia els constants atacs espanyolistes. L’illa és un dels territoris on més es preserva la llengua, tanmateix, de mica en mica, com passa a la resta dels Països Catalans, l’ús social de la llengua comença a disminuir. En ser una societat molt reduïda i, per tant, tancada, s’ha desenvolupat la idea del català a casa i el castellà a l’esfera pública i amb la gent de fora, és a dir, la diglòssia autoimposada fruit de l’ocupació espanyola.

Aquesta aprofundeix en la folklorització i l’autoodi lingüístic, un procés que assoleix el seu paroxisme amb el nomenament de Joan Pons Torres com a conseller de Cultura i Educació. Ultra antivacunes i defensor d’un secessionisme lingüístic sense base acadèmica, seguint així l’estratègia estatal de fragmentació nacional. En la darrera enquesta a la joventut de les Illes Balears (IBJOVE), la de 2022, es va fer evident, una vegada més, que Menorca és l’illa on més català es xerra, no obstant açò, només ho fa un 37,7% dels joves (entre 15 i 34 anys). Aquestes dades són la conseqüència d’anys d’ofensiva espanyolista que mitjançant el segrest de les institucions retalla el català en totes les esferes de la vida pública.

De la fàbrica al balneari: la subordinació de l’illa als interessos del capital turístic

L’existència d’una economia alternativa real, el teixit industrial, conjuntament amb l’ocupació de part de l’illa per part de l’exèrcit, van provocar una urbanització i turistificació molt més pausada en comparació amb Mallorca i Eivissa. No va ser fins l’any 1969, amb la inauguració de l’aeroport de Menorca, que va arribar el boom urbanístic i del ciment a Menorca. Aquest sobre creixement va patir una aturada per culpa de la crisi del petroli de 1973, que va donar temps als menorquins per reflexionar i organitzar-se en contra de l’explotació de la seva illa, veient el que aquest creixement estava provocant a les seves illes germanes. Va ser aquest any que va néixer el GOB, eix central de l’ecologisme i la defensa del territori. Ràpidament, va aconseguir les seves primeres victòries amb mobilitzacions històriques per a un territori de 50.000 habitants. Aquestes mobilitzacions i victòries van aconseguir fites com la proclamació de part del territori dins la Llei d’Espais Naturals (1991) i la declaració de l’illa com a Reserva de la Biosfera (1993) per la UNESCO. Unes fites que han projectat una imatge exterior d’un paradís protegit de la massificació; una façana que, si bé va ser un escut real durant dècades, avui dia ha estat cooptada pel sistema i s’ha convertit en un reclam de màrqueting per alimentar el consum massiu de l’illa i ocultar l’explotació del territori.

La realitat actual sembla haver traït el llegat de tota aquesta lluita, Menorca s’ha vist subjugada completament a un model on el turisme representa més del 80% del Valor Afegit Brut. Els darrers vint anys s’ha patit un desmantellament sistemàtic de tota alternativa econòmica sobirana que no estigui lligada al sector serveis, fomentant un monocultiu asfixiant. La construcció ideològica i discursiva de la indústria turística que assenyalàvem a Mallorca, aquella que legitima el turisme, al·legant que aquest aporta benefici a tota la societat, s’ha introduït dins les classes populars, provocant que aquesta no sigui capaç de veure un futur que no passi per la completa venda al capital estranger. Aquesta dependència total genera una desertificació econòmica durant l’hivern que agreuja les desigualtats i erosiona el teixit social. Menorca ha deixat de ser un lloc per viure-hi i s’ha convertit en un lloc de consum: la combinació de feines precaritzades i el segrest de l’habitatge pel sector turístic impossibilita l’emancipació dels joves en la seva pròpia terra. Açò evidencia la necessitat d’un projecte polític d’alliberament que confronti directament el règim que ens nega el futur.

La mercantilització del dret a l’habitatge, i el confiscament d’aquest per part del capital especulatiu, ha reduït l’ús com a residència habitual al 63% del parc habitacional total. Dada agreujada pel fet que dels habitatges no habituals, sovint cases buides o segones residències de luxe, s’estima que només 1 de cada 3 està registrat legalment per a ús turístic. Açò accentua la incapacitat d’emancipació de les menorquines, produint l’expulsió d’aquestes dels pobles i barris, buidant-los de comunitat per convertir-los en escenaris pel consum massiu.

Aquest procés de gentrificació no és únic de la zona urbana de l’illa, s’estén al sòl agrari, les places hoteleres en sòl rústic s’han multiplicat per quatre en els darrers deu anys. El camp menorquí pateix una transformació irreversible, la conversió dels espais rurals en agroturismes i hotels està donant la darrera palada per l’enterrament del sector primari de l’illa. La joventut pagesa veu com s’asfixia tota possibilitat de relleu generacional: és impossible sostenir la vida a la terra quan el preu d’aquesta no es calcula per la seva capacitat productiva, sinó per la seva rendibilitat com a actiu especulatiu per a fons d’inversió estrangers. Aquesta lluita desigual sentencia el llegat de qui realment ha construït i cuidat el nostre territori. La conversió dels ¨llocs¨ menorquins en espais de consum estètic produeix que la terra perdi la seva funció social d’alimentar als illencs i passi a ser un actiu financer. Una Menorca que no pot decidir què menja ni on viu, és una Menorca condemnada a la submissió colonial.

L’esgotament de les reformes: avançar cap a l’autodeterminació i la ruptura

La degradació de l’illa no és només el resultat de l’ofensiva de l’estat i el capital, sinó també de l’esgotament de les alternatives que han acabat sent les gestores del sistema. L’arrel d’aquest desastre es troba en la claudicació estratègica d’acceptar el marc autonòmic imposat per l’Estat espanyol. En lloc de bastir un projecte de ruptura nacional, s’ha invertit tota l’energia a institucionalitzar la veu de les menorquines, sacrificant la confrontació directa per la gestió de les miques.

L’ecologisme desarmat i el sobiranisme institucional van aixecar un escut que va salvar el territori, però que en no qüestionar la propietat privada ni el marc nacional, han permès:

• L’ecologisme com a anestèsia: s’ha salvat el territori, però s’ha lliurat el model econòmic. En acceptar un ecologisme pacifista i desvinculat de la lluita de classes, s’ha permès que la Reserva de la Biosfera sigui avui la coartada perfecta per a la gentrificació, una imatge verda que serveix per expulsar els residents mentre el capital estranger i l’especulació financera s’apropien del territori.

• L’autonomia com a horitzó: en lloc de desbordar les costures de l’Estat, les forces d’esquerra han acceptat gestionar les engrunes de la doble centralització. No es pot fer política sobirana d’habitatge o transport si abans no es trenca amb la legalitat espanyola que segresta els nostres ports, aeroports i recursos.

• El desarmament de la consciència: la retirada cap als despatxos ha provocat una domesticació profunda de la ciutadania. En no plantejar una alternativa nacional clara, s’ha deixat el camp lliure a la ideologia del turisme, fent que la població percebi el monocultiu no com una injustícia colonial, sinó com una realitat inevitable de la qual no podem escapar.

Aquesta manca de confrontació amb l’ordre establert ens ha buidat de sobirania política. Mentre el català retrocedeix fins a un ús del 37,7% entre els joves i l’OTAN ocupa el nostre port, l’esquerra institucional continua intentant “reformar” una gàbia que només sap castigar la dissidència, condemnant l’illa a ser un paradís per a la burgesia forana i una presó de precarietat per a la classe treballadora menorquina.

El paper de l’Esquerra Independentista a Menorca

Davant aquesta situació, la joventut menorquina es troba amb el deure històric de trencar amb la domesticació i organitzar la resistència. En un context on se’ns nega l’habitatge, se’ns ataca per ser qui som, i se’ns espolia la terra, l’autoorganització i la lluita no són una opció, són l’única garantia de supervivència. Cal passar de la indignació inofensiva al combat polític real, fent de cada poble i de cada barri un espai de lluita i un contrapoder capaç de plantar cara a aquest sistema que ens ofega. 

Així, la nostra assemblea a Menorca es presenta com a una eina de combat per articular aquesta resposta, i batre els nostres enemics de classe, per garantir l’alliberament nacional, social i de gènere de tot el país.

NASCUTS PER VÈNCER: A MALLORCA I A MENORCA, EL JOVENT SEGAM ARRAN!

Consideram que tots els esdeveniments que hem viscut aquests últims anys, analitzats en aquest document, validen els plantejaments històrics de l’Esquerra Independentista (EI): la irreformabilitat i la necessitat de superació del capitalisme patriarcal, els límits del sistema d’autonomies i dels plantejaments regionalistes, el caràcter autoritari i repressiu de l’Estat espanyol, l’exercici del dret a l’autodeterminació, la reunificació nacional dels Països Catalans com a únic marc per garantir els drets de totes les mallorquines i menorquines, la vigència de la desobediència com a mecanisme de lluita, etc. 

L’experiència, doncs, ens demostra un cop més que un futur digne per a totes les persones passa, necessàriament, per la construcció d’una Mallorca i una Menorca lliures i sobiranes en uns Països Catalans independents, socialistes i feministes. 

Per això, a Mallorca i a Menorca, com a la resta del país, la joventut treballadora decidim fer una passa endavant i sumar-nos al projecte d’Arran. Perquè davant del present de misèria que volen imposar-nos, decidim no claudicar. Perquè nosaltres no ens resignam. Convençudes i compromeses: hem nascut per vèncer!

Els comerços del barri i del conjunt de Barcelona es van substituint. On abans hi havia una papereria, ara hi ha un “Tio Bigotes”; on abans hi havia una fleca, ara hi ha un “365”; on abans hi trobàvem una floristeria, ara hi ha una cafeteria de luxe.

La substitució té culpables: un entramat econòmic que maquilla Barcelona pels expats i els turistes, un PSC-PSOE que anestesia les lluites veïnals mentre aquestes clamen que no ens treguin tot allò que encara no ens han tret.

A tot això, trobem el poble treballador català que veu com desapareix la seva identitat per responsabilitat de botigues com les que assenyalem avui, que no beneficien en absolutament res la nostra nació, ni la nostra classe, i que amb els seus preus abusius (tal com passa amb l’habitatge) ens expulsen del barri i marginen la llengua catalana.

En contra d’això, fem una crida a prendre partit en aquest conflicte que cada cop és més latent:

O el Poble Treballador Català o l’expat i el turista.

O les classes populars o els empresaris.

O Països Catalans o globalització i espanyolisme.

O nosaltres o ells!

Entre 1995 i 2015, el País Valencià va viure dues dècades d’hegemonia absoluta del Partit Popular (PP). Aquesta formació controlava la Generalitat, les diputacions i els principals ajuntaments del país, fins al punt que va teixir una xarxa de poder polític, mediàtic i empresarial que semblava indestructible. Aquell període, encapçalat per Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Francisco Camps i, finalment, Alberto Fabra (tots ells acompanyats de figures tan insignes com Rita Barberá), es va presentar davant el poble valencià com una època de modernització i orgull regional. Aquest discurs, però, amagava la construcció d’un sistema institucional en què la corrupció, la prevaricació i el malbaratament de recursos; acompanyades de retallades i privatitzacions, van consagrar la submissió de les institucions als interessos privats i estatals. L’hegemonia del PP, doncs, va definir (i va normalitzar) un model de govern basat en l’especulació urbanística i la turistificació del territori que van marcar el futur, i marquen el present, de tot el país.

Els grans esdeveniments com la Fórmula 1, la Copa Amèrica o la Ciutat de les Arts i les Ciències, que suposadament perseguien l’objectiu de situar València al “mapa internacional”, van avançar paral·lelament a un creixement econòmic completament artificial, sostingut per la bombolla immobiliària i per un urbanisme descontrolat i ecocida. Alhora, les constructores i promotors vinculats a càrrecs del PP van disparar els seus beneficis mentre s’urbanitzaven milers d’hectàrees del litoral i s’alçaven barris sencers sense cap planificació que respectara el territori ni les seues classes populars.

Durant aquells anys, la corrupció no era simplement un element perifèric, sinó l’engranatge que feia funcionar tot el sistema. Casos com la Gürtel, Brugal, Emarsa o Taula van demostrar que la frontera entre l’administració pública i els interessos privats s’havia anat dissolent progressivament fins a desaparéixer. En aquest context, les empreses afins al poder polític no sols aconseguiren contractes milionaris, sinó que ho van fer a través d’un mecanisme perfectament establert que implicava comissions, favors encoberts i, fins i tot, finançament il·legal del partit. D’aquesta manera, la irregularitat va deixar de ser una excepció per convertir-se en una pràctica estructural, assumida com a normalitat dins del funcionament institucional. Aquesta arquitectura corrupta, però, s’havia de blindar. La forma més eficaç per fer-ho va ser a través del control de la informació i la conversió dels mitjans públics, com Canal 9, en instruments de propaganda i manipulació informativa.

El resultat d’aquest programa polític va ser la creació d’un Estat paral·lel, una “València oficial” de façanes lluents, grans obres i inauguracions, mentre la “València real” s’endeutava a marxes forçades, els serveis públics es privatitzaven, la classe treballadora i els llauradors s’empobrien i el medi ambient es degradava **alarmantment. El territori valencià ha estat la víctima silenciosa d’aquest model d’expansió urbanística desmesurada, impulsat i avalat pels botxins del PP. Un model que va deixar un deute històric a la Generalitat i que va arrasar bona part de les hortes, zones naturals i platges, deixant una petjada profunda tant en el paisatge com en la memòria col·lectiva, amb grans infraestructures com l’aeroport de Castelló o Terra Mítica, que s’han convertit en símbols del malbaratament.

I quan déiem que aquest model ha determinat el present del país no exageràvem. El 2024, gairebé una dècada després del final d’aquella hegemonia, l’incendi del bloc d’habitatges de Campanar, a València, va recordar de manera tràgica les conseqüències de l’herència popular. L’edifici, construït durant els anys de la bombolla immobiliària, es va convertir, en pocs minuts, en un misto. Les investigacions van destapar que els materials utilitzats eren altament inflamables i que les normatives de seguretat havien estat insuficients. Aquella catàstrofe no era només un accident, sinó el resultat d’anys de desregulació, de polítiques permissives i d’una arquitectura dictada per l’especulació. Campanar, doncs, va ser el símbol del que havia passat durant vint anys: la corrupció feta política i la negligència feta sistema. 

2. El Pacte del Botànic: de l’esperança al canvi que mai no va arribar

El 2015, la victòria del Pacte del Botànic de la socialdemocràcia valenciana del PSPV-PSOE, Compromís i Podem, va posar fi a vint anys d’hegemonia Popular. L’herència nefasta del PP havia imposat un imaginari col·lectiu a alguns sectors de les classes populars valencianes que associava la fi de la corrupció amb la millora de les condicions materials de vida del nostre poble. Per això, en un primer moment, l’acord va projectar-se com a símbol d’un canvi de paradigma: la promesa d’una política valencianista, transparent i amb ganes de canvis estructurals. En aquest context, una part de les classes populars respiraven una esperança inèdita que, amb el temps, es va anar dissolent. A poc a poc es va anar evidenciant que el programa polític del Botànic excloïa conscientment qualsevol possibilitat de ruptura democràtica real: impugnava qualsevol proposta de canvi sistèmic, mentre consagrava la subjugació a Madrid i s’aguditzava l’explotació de la classe treballadora valenciana. El mantra de la “gestió prudent”, la por al conflicte i l’obsessió pel consens que van acompanyar l’executiu de coalició va fer que el Botànic reparara, però no transformara. 

Si fem una anàlisi més profunda d’aquesta època veiem com els primers anys van estar marcats per una voluntat de neteja i sanejament institucional: es van tornar a finançar serveis públics i es va posar punt final a les pràctiques opaques de l’època Popular. Tanmateix, el govern de coalició va pecar d’un excessiu pragmatisme i la por de ser titllats de “radicals” va portar el govern a moure’s dins dels mateixos marges que havia deixat el PP, sobretot en matèria econòmica i territorial. De fet, malgrat els discursos grandiloqüents, es va mantindre una política estructuralment continuista, promulgada sobre la base d’un nou autonomisme d’encaix amb l’Estat espanyol que mai va arribar a qüestionar, i molt menys confrontar, les lògiques d’explotació i del màxim benefici. El Botànic, doncs, va gestionar millor, però va governar amb timidesa i el discurs del “no és el moment” (repetit davant de cada proposta amb ambició) va acabar convertint-se en una coartada per justificar la inacció institucional. Per això, l’executiu de Ximo Puig i Mònica Oltra va acabar essent una mostra del límit que imposa necessàriament la institucionalitat burgesa, l’equilibri incòmode entre el que es deia que es volia fer i el que podia (i s’atrevia) a fer. Un projecte bastit, aparentment, de bones intencions que va preferir evitar el conflicte abans que consolidar canvis estructurals reals i que va mantindre inalterades les condicions de dominació de classe i nacionals, pivotant al voltant de 1) la no confrontació, 2) el seguidisme a les polítiques del govern espanyol i 3) l’assumpció que les majors quotes de sobirania a les quals podíem aspirar venien donades per la negociació de millores en el finançament. **S’ignorava, doncs, que el sistema capitalista patriarcal és inservible per a respondre als interessos de la majoria treballadora i, per tant, que l’emancipació de les valencianes passava necessàriament per la seua superació mitjançant el trencament amb l’Estat espanyol. 

Aquesta actitud també es va reflectir en el valencianisme polític de Compromís. Si en els primers anys representava una veu arrelada al territori, amb un discurs propi i una voluntat de construir majors quotes de sobirania per al País Valencià (una sobirania tutelada, plantejada sempre dins de l’Estat Espanyol), amb el temps va començar a mirar més cap a Madrid que cap al seu propi territori. La participació en dinàmiques estatals, primer amb la coalició Compromís–Podemos– És el Moment i després amb Sumar, va desplaçar l’eix valencianista a un segon pla i el projecte que havia nascut com a alternativa a la subordinació política es va veure absorbit per la lògica centralista i pels equilibris interns de l’esquerra espanyola. Compromís, en el seu intent d’influir a Madrid, va perdre capacitat d’incidir a València i això, simbòlicament, va marcar el final de l’impuls que havia encés el 2015. L’exemple del paper de Compromís durant aquests huit anys ens demostra que qualsevol projecte polític que no plantege l’exercici del dret a l’autodeterminació, la reunificació nacional dels Països Catalans i la superació del capitalisme patriarcal com a eixos vertebradors de la transformació social estan condemnats al fracàs o, si més no, a seguir reproduint un model imposat pels anteriors que l’han precedit.

El PSPV, per la seua banda, mai va deixar de representar el vell aparell socialista, conciliador del règim del 78, més preocupat per la gestió que per la transformació. Ximo Puig va apostar per un estil presidencialista i tecnocràtic, on massa sovint el “diàleg” substituïa la decisió. Amb tot, el Botànic va sanejar el sistema, però no va redefinir-lo reformant de fons el model territorial, ni el finançament autonòmic, ni la relació amb l’Estat, assumint una posició gairebé resignada davant els problemes estructurals del sistema.

Els anys finals del Botànic van estar marcats pel desgast intern i l’erosió moral. La dimissió forçada de Mónica Oltra el 2022, arran d’un cas judicial que acabaria arxivat, va ser l’inici del declivi i Compromís es va convertir en un projecte que havia perdut la veu crítica, l’energia mobilitzadora i la connexió amb la població. 

La victòria del PP de Carlos Mazón el 2023 no va ser un xoc sobtat, sinó la conseqüència d’una erosió lenta: la constatació d’una mort anunciada. En aquell moment, el Botànic ja havia perdut el relat i la capacitat d’il·lusionar i el seu gran mèrit (restaurar la decència i la normalitat institucional) també va ser la seua condemna: en haver entrat en una dinàmica burocràtica, més preocupada per mantenir-se que per impulsar res de nou, va renunciar a la transformació radical de la societat.

3. Pacte PP-VOX: aliances i fidelitats a Espanya… i el poble amb una pala

L’any 2023, després de huit anys del Pacte del Botànic, el PP va tornar a la Generalitat de la mà de Carlos Mazón, aquesta vegada acompanyat del partit feixista Vox. El govern de Mazón es va presentar com el de la “normalitat”, el d’una administració que volia “tancar etapes” i “superar les divisions ideològiques”, però darrere d’aquella retòrica conciliadora hi havia un objectiu clar: desmantellar el llegat del Botànic i reconstruir una hegemonia política basada en el neoliberalisme econòmic, el centralisme estatal i una reedició del blaverisme identitari, d’arrel espanyolista, adaptat al segle XXI. Davant d’aquest escenari, Vox va trobar l’oportunitat de convertir el País Valencià en un laboratori d’extrema dreta institucional, mentre el PP mirava de mantindre l’aparença de moderació davant de Madrid i Brussel·les.

Els primers mesos del nou govern van estar marcats per una agenda clarament simbòlica. Amb el pretext de “desideologitzar les institucions”, el Consell va posar en marxa una ofensiva espanyolista en els àmbits cultural i lingüístic, sense precedents des dels noranta. La Llei de Llibertat Educativa va amenaçar anys de treball de normalització lingüística a la majoria d’escoles del País Valencià, amb l’objectiu clar de fer del valencià una opció residual als centres educatius (tot i que cal tindre en compte que la Llei Rovira va ser possible gràcies a la Llei del Plurilingüisme proposada pel Botànic). En paral·lel, es van promoure mesures que buscaven reobrir el debat sobre la identitat valenciana: el canvi dels topònims oficials (de València a Valéncia i de Castelló a Castellón), la rebaixa del paper de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el seu canvi de nom a Acadèmia de la Llengua Valenciana o l’eixida d’Alacant del domini lingüístic valencià. A tot això, li podem sumar el desmantellament d’À Punt, on cada vegada és més difícil sentir parlar valencià, amb pràctiques que recorden els pitjors temps de Canal 9: des de l’acomiadament dels lingüistes de la cadena a la contraprogramació de la manifestació de l’Acord Social Valencià per l’any de la Dana per bous.

Totes aquestes accions tenen una finalitat política de fons molt clara: substituir la qüestió social per la batalla cultural, desviant l’atenció dels problemes materials de les classes populars valencianes (el preu de l’habitatge, la precarietat laboral, l’infrafinançament o la crisi ecosocial) cap a debats identitaris que fracturen la societat. El govern de Mazón, com havia fet Zaplana, ha entés que la millor manera de consolidar el poder era reactivar el blaverisme com a instrument de control simbòlic: una falsa defensa del “poble valencià” que, en realitat, reforça la dependència de l’Estat i l’apuntalament d’aquest i del capital privat.

Aquesta estratègia ha anat acompanyada d’una reorientació econòmica que torna al vell model del PP: un capitalisme d’obra pública i complicitats empresarials, on les empreses vinculades històricament als casos de corrupció tornen a ocupar posicions privilegiades. De fet, la reconstrucció de després de la DANA ha estat un exemple paradigmàtic: en comptes d’aprofitar la catàstrofe per a repensar el model urbanístic i de gestió del territori amb criteris que afavorisquen la vida i no el capital, el govern ha optat per externalitzar contractes milionaris a empreses ja esguitades per casos com la Gürtel. D’aquesta manera, el cercle es tanca: els mateixos actors que havien participat en la destrucció del territori ara en cobren la reconstrucció.

Reprenent la qüestió de la catàstrofe de la DANA, cal destacar que aquest darrer curs ha actuat com a principal catalitzador del descontentament social. La no-resposta institucional i la negligència en la seua prevenció van provocar una reacció popular de solidaritat i autoorganització, en què el poble va assumir funcions que l’administració havia abandonat. Aquell impuls va evidenciar el buit polític del País Valencià, que ni l’esquerra institucional, ni els sindicats majoritaris, ni les entitats tradicionals com Acció Cultural del País Valencià (ACPV) tenien ja capacitat de mobilitzar.

Mentrestant, el govern de Mazón i Vox s’ha dedicat a intensificar la seua estratègia de confrontació cultural, recuperant la retòrica anticatalanista dels anys noranta, convertint els Països Catalans en un enemic fantasmagòric, mentre multipliquen els gestos espanyolistes, com els juraments a la bandera espanyola en lloc de la de València per part de càrrecs públics. Sembla que el missatge és que la identitat valenciana s’ha de tornar a definir des de Madrid i no des del País Valencià. A més, aquesta involució identitària es combina amb un discurs de “llibertat” educativa, econòmica, empresarial; que serveix per a justificar la privatització encoberta dels serveis públics i la demonització, persecució i repressió del sindicalisme i dels moviments polítics combatius.

Un any després de la DANA i després de dotze manifestacions per demanar la dimissió de Mazón, a més de les escridassades per part dels familiars de les víctimes a l’enterrament d’Estat al principal responsable de les seues morts, el poble valencià n’ha forçat la dimissió. L’ha substituït Juan Pérez Llorca, que representa la continuïtat absoluta del projecte polític de Mazón basat en una gestió neoliberal dels recursos del poble valencià; la fidelitat a Espanya i a Feijóo i a l’aliança estable amb Vox, abraçant sense complexos les polítiques espanyolistes, racistes, masclistes i LGBTIfòbiques de l’extrema dreta.

Mentrestant, Mazón ha mantingut l’acta de diputat a les Corts Valencianes, fet que li permet conservar la immunitat parlamentària mentre avança la instrucció judicial per la matança de la Dana. Com hem pogut veure, doncs, tot i el seu desgast, l’expresident no ha estat apartat completament. Aquesta maniobra política respon als interessos de Feijóo, que vol evitar que el cas valencià es convertisca en una guerra interna abans de les eleccions generals. Això explica la seua recol·locació política discreta: no com a president, però tampoc com a culpable.

4. De l’autoorganització al poder popular: és l’hora del País Valencià

Des de la seva arribada a la Generalitat, el govern de Llorca està intentant transmetre una imatge de calma i normalitat institucional, reeditant el pacte amb l’extrema dreta de Vox. Mentrestant, el PSPV i Compromís, des d’una posició feble, atrapats entre l’esgotament del Botànic i la radicalització del discurs de la dreta, treballen activament per recompondre el seu espai polític. 

La realitat institucional, però, xoca frontalment amb la realitat dels carrers. Les classes populars valencianes viuen un moment de profunda desafecció i crisi política mentre el moviment popular de València s’està reorganitzant i els Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció (CLER) i l’Acord Social Valencià s’estan consolidant com un espai de confluència entre ecologisme, sindicats combatius, associacions veïnals i organitzacions polítiques. Tot i que encara fragmentats, aquests moviments representen una nova cultura política més assembleària, més arrelada al territori, amb més desconfiança política cap a les institucions, però amb més capacitat que mai d’organitzar i mobilitzar al conjunt del poble valencià en unes coordenades clarament anticapitalistes.

Llegim, doncs, que l’escenari valencià actual, marcat per la DANA i les mobilitzacions antisionistes dels últims mesos, és el d’un país dividit, institucionalment erosionat i sense una alternativa rupturista; però també el d’un poble que comença a redescobrir el valor de l’autoorganització popular com a condició necessària per a la supervivència de les classes populars, les mateixes que ens vam veure abandonades davant una catàstrofe natural sense precedents; les mateixes que hem posat el cos i la força per recuperar els nostres pobles, mentre ploràvem la nostra gent; i les mateixes que estem veient que no està havent-hi cap canvi estructural que garantisca mesures de reparació i, sobretot, de no-repetició. L’experiència valenciana torna a verificar tossudament la màxima fusteriana que tota política que no fem nosaltres, organitzades i mobilitzades des de la base, serà feta contra nosaltres. Tots els esdeveniments que hem viscut aquests últims anys validen els plantejaments històrics de l’Esquerra Independentista (EI): la irreformabilitat i la necessitat de superació del capitalisme patriarcal, els límits del sistema d’autonomies i dels plantejaments regionalistes, el caràcter autoritari i repressiu de l’Estat espanyol, l’exercici del dret a l’autodeterminació, la reunificació nacional dels Països Catalans com a únic marc per garantir els drets de totes les valencianes, la vigència de la desobediència com a mecansime de lluita, etc. 

A les joves treballadores valencianes, doncs, se’ns imposa un nou escenari, que ens fa preguntar-nos, inevitablement, quin ha de ser el nostre paper. Ja hem vist que no podem esperar res de l’hemicicle parlamentari de les Corts. La resposta a les nostres necessitats passa per l’organització als nostres pobles, als nostres barris i a les nostres ciutats: crear i consolidar assemblees de joves, emmarcades en un projecte nacional com el d’Arran, que ens serveixin per garantir espais de socialització i politització propis i per enfortir el moviment popular, participant activament del moviment feminista, defensant el nostre territori de les urpes de l’especulació, aturant desnonaments i alliberant espais parasitats pel capital rendista. En definitiva, treballar colze a colze amb les nostres companyes per construir un bloc polític i social de ruptura, una força popular i organitzada que, sota el lideratge de la classe treballadora valenciana, ens permeti plantar cara i revertir l’ofensiva que estem patint les classes populars, amb l’objectiu d’organitzar la resistència contra els estats opressors, tot garantint l’alliberament nacional, social i de gènere de tot el país.

Som Països Catalans, som País Valencià, poble en lluita, terra de tothom.

Cal primer de tot assenyalar als responsables més directes, tant els mossos que van actuar, com ja és habitual, de forma racista i violenta contra aquests alumnes, com el director de l’Institut l’Ignasi Cebrian. Aquest últim en cap cas es va qüestionar el desplegament policial i, per descomptat, no va prendre, ni ha pres, cap acció per protegir els alumnes que van ser humiliats per la policia. Més encara, ha mirat d’ocultar aquesta violència i justificar-la. Arran d’aquests fets i de la difussio de tuits racistes a la xarxa social X ha estat assenyalat per l’assemblea d’ARRAN Manresa. Volem posar en dubte el fet que un centre educatiu sigui dirigit per una persona obertament racista, i assenyalar que si aixo es posible es grácies a la legitimitat que están guanyant els discursos d’odi.

L’anàlisi, però, que fem d’aquests fets va més enllà i, en tant que joves revolucionàries, ha d’anar més enllà. Els discursos d’odi fomentats per l’extrema dreta lligat a les condicions materials dels immigrants als Països Catalans i a la raó de ser dels Mossos d’Esquadra (el manteniment per la força del sistema capitalista i les seves relacions socials al Principat), són les bases fonamentals perquè es doni l’agressió viscuda el passat 12 de febrer.

L’augment del racisme i els discursos d’odi tant a les xarxes socials com als mitjans de comunicació tradicionals, té un paper central en la deshumanització dels immigrants del sud global. Aquests discursos apunten a una diferència cultural que es presenta com un mal endèmic per la societat, la qual es veuria cada dia més destrossada per aquesta gent que ve de fora. Això permet, també, generar una sensació de nostàlgia d’un passat on tots érem culturalment iguals i no hi havia aquesta gent que tenen el crim i la vagància com a forma de vida. És amb aquesta creació de l’immigrant diferenciat, violent, vago i delictiu que es genera la sensació d’inseguretat i juntament amb aquesta sensació l’acceptació de l’augment de les mesures de control social. Que la policia es pugui presentar a un institut i humiliar a cinc alumnes racialitzats, i que la direcció de l’institut no es posicioni o no representi un escàndol públic, és un fet que només s’entén si s’emmarca dins de l’auge del feixisme i dels discursos racistes i securitaris.

Davant del feixisme nosaltres no retrocedim. La nostra resposta no és només l’assenyalament dels responsables directes dels fets, perquè volem que els feixistes i els difusors de l’odi se sentin insegurs, aquest cop de veritat. Si no que defensem també la feina que es fa des del moviment popular de Manresa en tant que lloc de trobada i organització de la classe treballadora, vingui d’on vingui. Perquè un moviment popular fort arreu dels Països Catalans juntament amb l’acció directa és la millor forma de plantar cara al feixisme.

Solidaritat de classe i antifeixisme, aquesta és la nostra resposta i així actuarem. Sense por i sense permís.

Enguany, hem vist com PP i Vox reforçaven els seus atacs contra la llengua, blindant el castellà a les aules, dificultant l’accés a una educació en valencià a través de la llei Rovira, espanyolitzant topònims i retallant ajudes a la promoció i protecció del valencià. El gran capital i la reacció dretana s’uneixen altre vegada, reforçant la tesi que la construcció dels Països Catalans, és la millor eina per a fer trontollar l’Estat Espanyol i el sistema capitalista a la nostra terra.

Assenyalem el genocidi de Palestina, els discursos d’armament i de guerra que omplen portades aquestes darreres setmanes com a crítica a la política imperant al sistema internacional. Ho fem reivindicant un model diferent de política i els Països Catalans com a projecte internacionalista, per la lluita de classes i l’alliberament nacional.

Aquesta acció també va fer-se el 2017, quan Arran engegava la campanya política “L’Organització és la clau de la victòria”, en el marc de defensa del referèndum de l’1 d’octubre, quan encara no s’havia aprovat fer-lo.

Pots mirar el vídeo a: https://www.instagram.com/p/DLS7H4ttllZ/

Irònicament, la mateixa setmana en què a una banda dels Països Catalans, cert president es renta les mans de responsabilitats jurídiques i polítiques per 229 morts, a una altra banda, a Arran se’ns investiga per assetjament, danys i grup criminal.

Al 2022, arreu dels Països Catalans i a l’Estat Espanyol van començar a destapar-se un seguit d’agents de la Policia espanyola que s’havien infiltrat durant mesos i anys a diferents col·lectius i moviments socials. Un d’ells -l’agent I.J.E.G., conegut pel nom encobert de Marc Hernàndez Pons- va infiltrar-se al sindicat estudiantil del nostre Moviment: al SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans).

Tant aquest, com la resta d’infiltracions no han tingut cap mena de repercussió jurídica ni política. En canvi, Arran, a partir de ser acusades de fer pintades i llançar ous a la comissaria de la Policia espanyola a Maó, en la qual treballa l’agent I.J.E.G, passem a ser investigades com a grup criminal.

No és només que no hi hagi hagut cap control judicial de les actuacions d’aquests agents, sinó que aquesta pràctica forma part d’un entramat repressiu que ve de lluny -i va per llarg.

En els darrers anys hem vist actuacions de tota mena. El 2020, en plena pandèmia, almenys 11 adreces de correu electrònic d’Arran, Endavant, la CUP, l’Ateneu La Base, la Forja i el Sindicat de Llogateres van ser suplantades i s’hi van enviar més d’una seixantena de correus falsos per captar informació. Encàrrec dut a terme pels Mossos d’Esquadra i la Generalitat de Catalunya.

A aquestes, hi sumem els 10 casos d’infiltracions policials d’arreu de l’Estat -principalment als PPCC-, la constant aplicació de la Llei Mordassa, els canvis de protocol dels Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional els darrers mesos amb el nou ús del gas pebre… i els nombrosos casos de multes i penes per manifestacions, mobilitzacions per aturar desnonaments, etc.

En aquest cas, l’assenyalament per denunciar una infiltració policial, orquestrada sota la col·laboració del Ministeri d’Interior del “gobierno más progresista de la historia”, els serveix per carregar un cop més contra la nostra organització amb unes acusacions que per la seva desproporcionalitat flagrant, també semblen ironia.

I és que a punt de “celebrar” els cinquanta anys de la falsa Transició, queda més que clar que ni a les clavegueres de l’Estat Espanyol s’hi ha fet neteja ni que hi ha cap mena d’intenció de fer-ho. La impunitat amb què fan i desfan els mateixos criminals i partits hereditaris de la dictadura i les molles que es van repartir és ridícul.

La repressió política és conseqüència inevitable de la nostra lluita: és l’eina de l’Estat capitalista per desarticular qualsevol forma d’organització popular que qüestioni, confronti i lluiti per transformar el sistema. Per això, els seus cossos repressius s’infiltren-se -repercutint en la vida militant i personal de moltes militants, amb danys psicològics i agressions sexuals-, atacant-nos, incriminant-nos i mentint descaradament amb total impunitat… Mentre tornen a acusar-nos de “criminals” a nosaltres, la gent jove que ens organitzem per plantar cara i lluitar per un futur millor, en un país lliure i amb una vida digne. L’enèsima prova que encara ho tenen tot atado y bien atado.

Per moltes operacions policials que intentin, per molt de fum que intentin vendre en campanya electoral, per molt que maniobrin titulars i portades, no ens aturaran. Sabem bé que tot el que fem, com ho fem i per què ho fem té sentit. Que la nostra lluita és més que legítima i que continuarem lluitant.

El jovent ni tenim por, ni demanem permís per lluitar per la nostra vida, la nostra terra, la nostra classe i el nostre futur. Així que, si el Rei vol corona, corona li darem.

Hem participat d’una taula rodona sobre joves i ecologisme conjuntament amb d’altres organitzacions i col·lectius, on hem presentat el Programa Ecosocialista. Durant la presentació hem exposat l’anàlisi que fem del context actual i quina creiem que ha de ser l’estratègia a seguir en matèria ecologista de cara a organitzar i mobilitzar la joventut treballadora. També hem exposat la necessitat de construir un front ecologista de masses revolucionari que ens permeti avançar en la lluita i caminar cap a la unitat d’acció del moviment ecologista.

La cultura catalana està en perill. És una afirmació que podem sentir de moltes boques diferents: els partits polítics catalanistes i les organitzacions independentistes, les plataformes en defensa de la llengua i les associacions de cultura popular, no hi ha ningú que no es posi les mans al cap quan veu l’estat actual de la nostra cultura. La pèrdua d’identitat i afecció cap a la catalanitat, així com el retrocés lingüístic que estem patint, són indicadors que s’agreugen a cada enquesta que es publica, i una vegada més, ens veiem obligades a reflexionar per trobar la nova fórmula que ens faci avançar i que ens permeti escriure un nou capítol en la història de resistència del nostre poble.

Començarem pel principi. Sovint, la cultura és definida com el conjunt de símbols, valors, coneixements i tradicions que conformen la forma de viure d’un poble. Nosaltres trobem que és una definició correcta, de diccionari. Però la vida sovint és molt més complexa que el que podem trobar a un diccionari, i conceptes tan grans com la cultura necessiten entendre’s en el seu context. La humanitat ha desenvolupat aquests símbols, valors, coneixements i tradicions, a mesura que s’ha anat adaptant amb el seu entorn. Per això relacionem el vermell de la sang amb el dolor, o el verd d’un prat d’herba fresca amb la tranquil·litat. És a dir, que els elements culturals responen a l’adaptació de les societats a la natura, als conflictes del seu entorn… La cultura és, per tant, adaptativa i canviant, la cosmovisió d’una comunitat a partir dels elements amb els quals interactua. La cultura catalana, doncs, és el conjunt de símbols, valors, coneixements i tradicions que conformen el nostre dia a dia com a persones dins dels Països Catalans, construïts en aquest racó concret de la península Ibèrica, adaptats al nostre context conflictiu amb els estats espanyol i francès i als canvis demogràfics que hem viscut històricament.

En un món globalitzat, després del procés independentista i amb el sorgiment de moviments identitaris arreu d’Europa, sembla que ens trobem en un (altre) punt d’inflexió. La derrota política del procés ha alimentat la desorientació, les amenaces de desaparició dels nostres trets identitaris infonen la por, i els marges cada vegada més estrets en què podem expressar-nos lliurement en la nostra llengua ens frustren. Amb tot això, no sembla que estiguem en les millors condicions per sortir del pou, més aviat sembla que ens trobem en un estat mental col·lectiu tèrbol, en què la societat busca respostes a pals de cec. Cal, doncs, començar a dissipar dubtes, separar el gra de la palla. I per això, primer de tot, cal que ens definim com a poble.

Sí, sembla el dia de la marmota, som el poble condemnat a la deriva en la construcció de la seva identitat. Són moltes les vegades que hem hagut de definir-nos per justificar la nostra existència davant dels estats que ens volen arraconar (o destruir, depenent del moment històric), i són molts els entrebancs que ens hem topat, des de la violència de les dictadures sanguinàries fins als enganys dels elements reaccionaris que ens han volgut fer actuar contra els nostres propis interessos. Des de Lerroux fins a Albert Rivera, són molts els personatges que ens han volgut fer caure en l’autoodi i el menyspreu. Tanmateix, el poble treballador català segueix dempeus, i la tasca històrica d’assolir la nostra emancipació segueix més vigent que mai. I la nostra cultura, amenaçada com està, ha de jugar-hi un paper fonamental.

L’espanyolisme, com sempre, ens vol reduir a una regió concreta amb una llengua minoritzada i que no molesti massa. El seu vessant més agressiu ens deshumanitza i ens menysprea, tractant el català com a una imposició a les masses (que tot sigui dit, tracten amb el més mesquí dels paternalismes, com si el català fos una llengua inaccessible i el subjecte a què interpel·len fos tan poc intel·ligent com per no poder aprendre més d’una llengua) i alhora com un impediment pel funcionament normal del seu estat, perquè sent una llengua minoritzada, no té prou parlants per a ser la nostra llengua vehicular. El poder sempre es permet viure amb aquesta mena de contradiccions. El seu vessant més amable, en canvi, el socialdemòcrata cosmopolita, en fa una defensa tímida, que no molesti gaire. Sovint fan concessions, depenent de la correlació de forces en què es trobi, però en la timidesa de les seves reformes sempre acaben cedint en matèria lingüística per càlculs electorals, com hem vist amb el PSC al principat o Compromís al País Valencià. Sigui convençudament o condemnades per la impotència, ambdós vessants acaben relegant la catalanitat com a una cultura de segona, dividida per les fronteres imposades pels estats i folkloritzant-la, tal com va fer l’estat Francès a la Catalunya Nord.

Davant d’això, ara sorgeixen elements identitaris que, aprofitant el desencantament amb els partits independentistes i l’auge dels moviments reaccionaris arreu del món, pretenen vendre’ns falses solucions a l’atzucac que ens planteja la conjuntura. Amb molt poc poder polític efectiu, aprofitant la sobrerepresentació que han rebut per part dels mitjans de comunicació espanyolistes, Aliança Catalana i els grupuscles que hi orbiten han arribat per dir-nos que si volem sobreviure com a poble, ens hem de tancar a casa amb pany i forrellat. Que la cultura catalana és quelcom a preservar, lliure d’influències, i que la independència ha de ser una eina per recloure’ns. En cap cas ha de ser una eina per assolir més drets i llibertats ni una forma de vida més democràtica, sinó l’aixecament de murs i l’aplicació de mesures autoritàries que estem veient a altres països com Itàlia o els Estats Units. L’enemic ja no és l’estat opressor, ara és el migrant treballador. La seva és una cultura a la defensiva, condemnada a la derrota perquè s’entén inadaptable a les condicions que, ens agradi o no, ens afecten. En comptes de construir eines per adaptar-nos al context i créixer, en parlants, en espais per a la cultura, en una identitat inclusiva, proposen la segregació entre catalans “ètnics” i la resta, amb uns criteris inconclusos al servei dels seus interessos polítics. Un dia ploren perquè el primer nadó de l’any no té “un nom català”, i un altre defensen que un fons d’inversió estranger acapari pisos per dedicar-los al turisme. Una agenda política contrària a qualsevol moviment d’alliberament nacional, perquè davant de la seva impotència a l’hora d’aplicar les mesures autoritàries que proposen, necessiten subjugar-se constantment als poders de l’estat espanyol, com en la integració de la Policia Nacional al municipi de l’única alcaldia que tenen. Cap independentista o defensor de la cultura catalana utilitzaria les forces d’ocupació per defensar la integritat de les fronteres de l’estat espanyol, però és evident que dins l’ordre de prioritats de la seva proposta política, l’emancipació nacional apareix com a quelcom contingent, fins i tot prescindible, com en el seu moment va aparèixer al programa de la Lega Nord. A la pràctica, ens volen portar al mateix reducte folklòric que l’espanyolisme, però per la via contrària.

A nosaltres això no ens val. Per això, si realment volem sobreviure (i viure en llibertat) com a poble, hem de tenir una definició pròpia, fora dels marcs reaccionaris que, a la llarga, ens condemnen a la desaparició. I per nosaltres això passa irremeiablement per la construcció nacional. En els moments més durs de la nostra història, com el franquisme, hem aconseguit avançar amb uns posicionaments clarament ofensius, a la conquesta de drets i llibertats i, per tant, alineats amb els interessos de les classes populars. Si podem dir que encara avui en dia existim com a poble català, és perquè la nostra sempre ha sigut una cultura adaptable al canvi i en lluita contra l’opressor. La catalanitat (i la valencianitat, dues cares de la mateixa moneda) permea tots els Països Catalans, amb accents i tradicions diverses, però una sola matriu i una sola llengua.

Cultura catalana és cultura popular

A la definició abstracta de cultura que anomenàvem al principi, és important afegir-hi el seu caràcter històric i de classe. Si la cultura es conforma en les interaccions socials, dins de la societat de classes que és el capitalisme, ha d’estar mediada indubtablement per la lluita de classes. Les condicions de vida diferenciades i el conflicte d’interessos constants, han forjat durant segles una sèrie de particularitats a cada cultura, referents a la forma de vida de les classes subalternes. Així, les classes populars hem anat construint elements que ens expliquen a nosaltres mateixes, les nostres vivències, les nostres necessitats, les nostres lluites… Parlem de la cultura popular.

La cultura popular és fonamental per a qualsevol cultura nacional, perquè és accessible per a tothom i representa la majoria treballadora de la població. Això no la fa intrínsecament revolucionària, però sí conflictiva amb els interessos de les elits, i amb l’alta cultura accessible per una minoria. Històricament, sempre ha anat plena d’elements satírics, crítics i blasfems, permesa o censurada segons el moment, adaptant-se en la forma o contingut per tal de continuar expressant els impulsos i anhels de les classes populars. Per això sempre s’ha conformat a partir de l’autogestió, la comunitat, l’ús lliure de l’espai públic, el soroll, la connexió amb els cicles de la naturalesa… I per això avui en dia molesten a la forma de vida del capitalisme. Darrerament, hem vist com diversos poders polítics i econòmics s’esforcen a reduir-la, en el nostre cas, a una atracció pel turisme, com podem veure amb les festes majors i els seus seguicis festius, absolutament menyspreats i arraconats dels centres de les nostres viles.

Mesures com el desplaçament de rues i correfocs als afores de les poblacions, responen a la segregació entre les tradicions, l’oci i el treball, com a una de les formes de control social que ha tingut el capitalisme, reduint la cultura popular a un ús molt concret de l’espai públic en dates assenyalades i separant els participants d’un públic expectant. Des de quan un correfoc és un espectacle a observar? O un ball popular? O una calçotada? Això és conseqüència d’un espai públic cada vegada més privatitzat i burocratitzat per donar lloc a una cultura alienant, neoliberal, que relegui tots els espais de la nostra vida al benefici econòmic. Si no consumeixes o treballes, no tens dret a utilitzar l’espai públic. Aquesta mena de costums forçats, com el de passar de beure a un banc per beure a la terrassa d’un bar, construeixen un imaginari limitant per qualsevol projecte emancipatori.

Per això, considerem que la cultura popular, en totes les seves formes i expressions, adaptable com és a la realitat que vivim, és un element cabdal per la construcció nacional, per generar una cosmovisió compartida de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, trencant els marges dels estats espanyol i francès i amb vocació d’universalitat. L’expressió del nostre conflicte nacional amb els estats espanyol i francès és també l’expressió dels conflictes de les classes subalternes amb les classes dominants. Com deia Manuel de Pedrolo, “Una cultura només és viva en la mesura que és conflictiva”, així que si volem viure com a poble català, hem de continuar fent de la catalanitat una expressió de conflicte amb tot allò que la vol reduir, sigui l’espanyolisme reduint espais del català, sigui l’identitarisme reaccionari barrant el pas a la inclusió de nous integrants per a la nostra cultura, siguin les classes dominants expulsant les classes populars de casa seva i evitant l’arrelament. Si aspirem a viure en llibertat com a poble, hem de ser inclusius per baix i conflictius per dalt.

I aquesta experiència que és tan nostra, tan catalana, ens connecta amb tots els pobles del món i les seves classes subalternes. Dins de cada especificitat, travessada per la religió, el clima, la història… Les classes populars del món erigeixen la seva cultura en la seva forma de viure específica com a classes oprimides, i per tant en la lluita. Aquesta expressió de la lluita per l’existència i per la subsistència que no és més que la lluita de classes.

Les arts i la cultura-mercaderia

Aquests processos que ha viscut la cultura popular darrerament, s’entenen perquè el capitalisme transforma tot el que toca en mercaderia, incloses les expressions culturals. La domesticació de la cultura popular serveix per guarnir un territori per atraure inversió estrangera i turisme sense molestar massa la forma de vida urbanita que el sistema contempla per nosaltres. I les arts no són exemptes d’aquests processos. A casa nostra, això ha acabat construint el que avui en dia coneixem com a indústria cultural.

La indústria cultural és el sector econòmic de la societat en què es desenvolupen les diferents arts i elements culturals. Els museus, les arts escèniques, la música, la fotografia, la literatura… Es donen avui en dia en una sèrie de mercats que regulen la seva producció, com tota la resta de mercats dins del capitalisme.

Tanmateix, es diu que les Arts estan subvencionades. Si bé és cert que les institucions inverteixen una part del pressupost en el desenvolupament de la indústria cultural, sempre ho fan sota el criteri del rendiment econòmic. Qualsevol societat que preui les seves arts, farà una inversió a fons perdut en aquestes, perquè és l’única manera d’assegurar unes mínimes condicions de vida per les treballadores de la cultura i alhora una producció artística de qualitat. Però lamentablement, aquesta no és la societat en què vivim, i la forma que prenen l’art i la cultura sota el capitalisme, és la de mercaderia. Per tant, la seva existència es regeix principalment per criteris de benefici econòmic, i qui guanya és qui pot vendre més entrades. I això, com sabem, no és equivalent a qui fa un millor producte o un art més interessant.

En la construcció nacional que plantegem, les arts han de tenir un paper com a espais d’expressió. Són una part molt rellevant de la cultura, també de la cultura popular, i han de formar part de l’educació i oci de la nostra societat. Per fer-ho, han de gaudir de llibertat d’expressió, unes condicions dignes pel seu desenvolupament arreu del territori i uns marges prou grans perquè les artistes emergents tinguin l’oportunitat de demostrar el seu potencial. I cap d’aquestes característiques les promou el mercat ni les institucions de l’estat.

Això ho veiem en la deriva que les arts escèniques i la música han agafat amb l’explosió de festivals dels darrers anys. Els artistes o promotors d’espectacles es troben atrapats en un sector on els macrofestivals, finançats per grans empreses i productores, controlen els preus i calendaris. En comptes d’una cultura descentralitzada, es fomenten esdeveniments de masses, on el consumisme està al centre de l’equació, i per tant es contracta sempre a les mateixes persones, que garantiran un rèdit econòmic sense el risc que pot suposar pujar a escena a grups emergents. Això ens deixa un panorama on la precarietat laboral està a l’ordre del dia, molts cops forçant el règim de fals autònom, cobrant en negre o directament no cobrant. Amb subvencions insuficients i molts cops repartides a dit. I enfrontant-se a la censura; les mateixes institucions i empreses que es vanten d’apropar-nos la cultura, fan de censors quan toca. Amb Vox i PP ho vam veure molt clar quan es van censurar obres de teatre o quan veiem els cartells de les festes dels ajuntaments amb un 1% de cantants en valencià.

Per tant, tot i l’optimisme que han generat les darreres novetats en l’escena musical catalana, cal ser crítics amb el model, i expandir les arts catalanes molt més enllà del mainstream que la indústria cultural ens imposa. Celebrem la irrupció de nous referents que ens ajudin a expandir-nos, sobretot lingüísticament, per això hem d’aprofitar el moment i generar nous circuits on càpiguen també la majoria d’artistes rebutjades pels canals oficials. Un país que respecta les seves artistes, no les força a abandonar l’ofici excusant-se en què hi ha massa oferta per la poca demanda que hi ha, sinó que procura generar els espais necessaris perquè l’expressió artística sigui part fonamental de la societat.

La Cultura: territori de conquesta.

Quan diem que vivim en un moment de crisi, també és una crisi cultural. Una crisi que afecta des dels valors fonamentals, com la solidaritat, fins als drets socials que permeten la celebració de la cultura popular. Una crisi que afecta tots els àmbits de la nostra vida. Per això, la cultura popular no pot ser un element excepcional a la nostra vida diària i al servei del turisme. Ha de ser una forma de vida en comunitat, que trenqui amb els marcs individualistes.

Com tots els moments de crisi, sorgeixen els elements reaccionaris. Els darrers anys, el feixisme ha estat escenificant una “batalla cultural” en què s’han proposat revocar qualsevol avenç de drets socials per part dels moviments socials, intentant hegemonitzar valors reaccionaris. Es presenta com a conflictiu amb el poder, però defensa aferrissadament les bases sobre les quals s’aixeca. Ha dedicat molts esforços, econòmics i mediàtics, per poder tenir la xarxa de propaganda feixistoide que avui en dia disfressen de contingut cultural o periodisme. El que ells anomenen batalla cultural, és una ofensiva propagandística a escala internacional. I per nosaltres la cultura no és propaganda. Cal superar aquest marc d’una vegada i confrontar el feixisme com al que és, la versió més agressiva de l’agenda neoliberal.

Pel bé de la nostra emancipació, és imperatiu també lligar la cultura catalana i la llengua a un futur esperançador. El jovent que es desarrela s’agafa a les certeses que queden d’un món que s’esfondra. Fem que la certesa a la qual es puguin agafar sigui la d’un país lliure i la d’un món millor. La nostra cultura s’ha construït en el conflicte, així que no el defugim, al contrari: comencem a imaginar la Revolució.

Per fer-ho, cal que ens dotem de les eines necessàries per poder fer cultura política i art polític fora dels marges dels mercats mainstream i de les institucions. Cal que totes les artistes i treballadores de la cultura que vulguin contribuir a la Revolució als Països Catalans, tinguin l’espai per fer-ho. Aquesta és una tasca indefugible pels pròxims temps, i el jovent treballador català volem prendre-hi part:

Construïm el Front Cultural Revolucionari.